Visions & Cants

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 52409 *** VISIONS & CANTS JOAN MARAGALL VISIONS & CANTS [Illustration] BARCELONA TIP. «L’AVENÇ»: RONDA DE L’UNIVERSITAT, 20 1900 VISIONS EL MAL CAÇADOR La missa matinal la diuen allà dalt aixís que s fa de dia. La missa de l’Estiu el capellà la diu am les portes obertes. S’oeix de tots costats quan enflaira ls serrats el ginestar de Corpus. El caçadô s daleix: De fòra estant la oeix amb un genoll a terra. Al bon punt d’alçar Déu, li bóta allà al bell peu la llebre endiastrada. S’esventa l goç lladrant, la llebre fuig botant, i el caçadô al darrera. «Corres i correras. Mai més t’aturaras.» Aquesta és la sentencia. «Doncs, corro i correré. Mai més m’aturaré. Alegra és la sentencia.» S’allunyen amb el vent, perdent-se en un moment els crits, la fressa, el rastre… Passen dies i nits… Pels marges reflorits ha tornat Corpus Christi. La missa matinal la diuen allà dalt: les portes són obertes. En un vent de visió passa l mal caçadô entre lladrucs i fressa. Se gira i veu l’altâ, i al peu el capellà, i en alt veu l’hostia candida. Passa i es perd al lluny… La boirina de Juny cenyeix l’horitzó immobil. Roden les estacions, revénen els plançons: cada any, cada any ve Corpus. Cada any torna a passar; cada any torna a mirar, cada any, la missa augusta. Cada any els capellans tenen més cabells blancs i aixequen més els braços. Cada any l’hostia s va alçant, el temple s va aixafant i l’hostia puja, puja… Passen més anys i més, el capellà no hi és: l’hostia va sola en l’aire. Amunt… amunt… amunt… La volta perd el junt, la llum del cel s’hi filtra. L’hostia s’hi va acostant… El temple s va esquerdant… El caçador no para. Ve un any, la volta cau i s’obre l gran cel blau damunt de l’hostia blanca, que s’alça lentament… Al ser l’estiu vinent floreix el temple en runes. Sen va pujant al cel… El caçadô, amb anhel, cada any, cada any la mira. L’hostia, per’nâ al zenit, té l’espai infinit, i ell, per caçâ, encisat, té l temps, l’eternitat. JOAN GARÍ I A la montanya miracle una llegenda ha florit: la llegenda del diable i de Fra Joan Garí. Fra Joan fa penitencia enfilat a dalt d’un cim. Li duien una donzella que tenia ls mals esprits. Montserrat, montanya santa, la montanya de cent cims. II Fra Joan dintre la cova estava fent oració: Riquilda se li presenta vestida de temptació. Fra Joan clou les parpelles, més la veu contra-claror. Montserrat és ple de boira: Riquilda és un raig de sol. III Després del pecat tant gran ell resta boca-terrosa. Riquilda és timbes avall, Montserrat és nèt de boira. Fra Garí veu els abims i les cames li tremolen. Si prova de redreçâ-s cau de mans una altra volta. Joan Garí ja no és un sant, Joan Garí ja no és un home, que és una fera dels camps que per Montserrat pastora. IV Al cap d’anys de terrejar sent una veu d’ignocencia: «Aixeca-t, Joan Garí: la teva sort és complerta: ja pots alçâ ls ulls al cel, que ja ls tens prou plens de terra.» Joan Garí s’alça de mans com un ós quan se redreça. EL COMTE ARNAU I Els timbals de l’orgia ofenen l’aire de l’hora matinal, que encara guarda les quietuts de l’aire de la nit. I surt dalt de cavall el comte Arnau, que porta la capa blanca i va a veure a l’abadessa del convent de Sant Joan. Els pastors, per les montanyes, tots de lluny guaiten com passa; els pagesos tots tremolen… «És el comte Arnau!» II Adalaisa, l’abadessa, l’espera mig desmaiada. Ell travessa la capella am la barba escabellada de l’orgia de la nit. Passa, i la deixa tota profanada… I entra rialler en la cambra d’Adalaisa. Adalaisa mig-riu i està contenta; té la cara carnosa i molt afable, i un xic de sota-barba arrodonida, i un clot a cada galta. III --Treu-te la capa,--li demana ella.-- Treu-te la capa, que t veuré més gran. --Treu-te tu l manto, que t veuré més bella. --No, que só l’abadessa de Sant Joan.-- Canta una alosa de la part de fòra, per la finestra entra l sol brillant, el cel és blau i resplendenta l’hora: el comte i l’abadessa s van mirant. --Treu-te tu l manto, que t veuré més bella: sense toca t voldria i sense vel. --De genolls jo t voldria en la capella: tant gloriós, faries goig al cel. --Prô a mi l cel no m fa goig més que si l miro desde la terra sobre meu obert: me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro, buid i silenciós com un desert. El cel és el repòs de la mirada, i és el repòs del braç i el pensament; per xò, ajegut a terra, el cel m’agrada i m’adormo mirant-lo fixament. --Altre cel és per mi la tenebrosa capella ont un altar brilla tot sol: el còs humiliat sobre una llosa, l’ànima deslliurada aixeca l vol. I de la terra i d’aquest món s’oblida, sospirant per la mort que ha de venir. --En tos llavis groixuts, de mort al dir, com hi oneja suaument la vida! --Més, són fang. Quan per sempre s’hauran clos, vindran els cucs i sen faran pastura. Vull amagrî ls meus llavis i el meu còs per fer-me tornar l’ànima més pura.-- Canta una alosa de la part de fòra, per la finestra entra l sol brillant, el cel és blau i resplendenta l’hora: el comte i l’abadessa s van mirant. --Adalaisa, tu que ets tant vividora i que ls ulls els tens plens de voluntat, i aquesta avida boca prenedora, i en els teus aires tanta majestat, com és que ara malparles de la vida, per la que estas tant fortament armada? No t’escau la mirada esmortuida sota l’arc de la cella ben poblada. Escaurà bé a tes palides germanes, tristos còssos per sempre immaternals: per elles són les fantasies vanes de vagues resplendors celestials. Però tu, performada criatura, delicia de la terra, torna al món! Romp el cordó que injuria ta cintura! Arrenca-t, Adalaisa, els vels del front!-- I avança Arnau hermosament; prô s gira airosa ella an el Sant Cristo nu, i, signant-lo an el comte, li diu:--Mira: aquest encara és més hermós que tu!-- Canta una alosa de la part de fòra, per la finestra entra l sol brillant, el cel és blau i resplendenta l’hora: el comte i l’abadessa s van mirant. IV Totes les veus de la terra criden contra l comte Arnau perquè, volent a Adalaisa, séns ella se n’ha tornat. «Fill de la terra,--fill de la terra, comte l’Arnau: per una imatge t’has deturat, per un cadavre, tu que n fas tants!» «Com el Sant Cristo--no n’he fet cap.» «Què té l Sant Cristo?--Què té l Sant Cristo, comte l’Arnau? És fusta morta:--no pot brotar.» «Ai, sí, que brota!--Ai, sí, que brota! Valga-m Déu val! Quina mirada--ella li ha dat!» «Quina mirada,--quina mirada, comte l’Arnau, quina mirada--deu havê estat!» Ell vol esclafir la rialla, fa un gran crit i arrenca l plor. Al rugit del plor que arrenca clamorós el comte Arnau, totes les veus de la terra se dispersen udolant. V Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa jeu adormida als peus del Cristo nu. Arnau segueix pacient un camí negre per dins de les montanyes silencioses. Per damunt de la volta hi passa un riu una estona… Després se perd i calla… L’Arnau de sota terra surt al porxo. Va cercant a Adalaisa entre les celdes i la veu que adormia sa hermosura tota ajeguda als peus del Cristo nu, sense vels, sense toca, sense manto, séns gesto ni defensa… Allí, adormida. Té una gran cabellera molt frondosa. «Quins cabells més sedosos, Adalaisa!», pensa Arnau. Però calla i se la mira. Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc se li amoroseix tota la cara com reflectant el pas serè d’un somni, fins que mig-riu molt dolçament. Li vola una estona l somrís entorn dels llavis. «Quins llavis amorosos, Adalaisa!», pensa Arnau. Però calla i se la mira. Un gran sospir travessa l dormir d’ella com onada del mar, i s’aquieta. «Quin pit sospirador tens, Adalaisa!», pensa Arnau. Però calla i se la mira. Més quan ella obre ls ulls, ell desencanta-s, la pren amb un braçat i se l’emporta. Quan surten a camp ras se fa de dia. VI Totes les veus de la terra aclamen al comte Arnau perquè de la fosca prova ha sortit tant triomfant: «Fill de la terra,--fill de la terra, comte l’Arnau, ara demana,--ara demana: què no podras? --Viure, viure, viure sempre: no voldria morir mai; ser com roure que s’arrela i obre la copa en l’espai. --Els roures viuen i viuen, prô també compten els anys. --Doncs, vull ser la roca immobil entre sols i temporals. --La roca viu sense viure, que res la penetra mai. --Doncs, la mar somovedora que a tot s’obre i dóna pas. --La mar s’està tota sola, i tu vas acompanyat. --Doncs, ser l’aire quan l’inflama la llum del sol immortal. --Prô l’aire ni l sol no estimen ni senten l’eternitat. --Doncs, ser home sobre-home, ser la terra palpitant. --Seras roure, seras penya, seras mar esvalotat, seras aire que s’inflama, seras astre rutilant, seras home sobre-home, perquè n tens la voluntat. Correras per monts i planes, per la terra, que és tant gran, muntat en cavall de flames que no set cançarà mai. El teu pas farà basarda com el pas del temporal. Totes les veus de la terra cridaran al teu voltant. Te diran ànima en pena com si fossis condemnat.» VII «Tota la nit l’he cridada i encara no ha obert els ulls. No ls obris ara, Adalaisa, que l mig-dia no és per tu. El mig-dia no és per tu, de cara al cel en mos braços. Nit i dia i tot per mi, que miro al dret dels meus passos! Tu desclouras les parpelles quan el cel s’haurà enfosquit.» … Al punt de la mitja nit Adalaisa obre ls ulls a les estrelles. «Arnau, que m puges al cel? --El nostre cel és la terra. --Ont anem, Arnau?--Pel món. --Prô jo miraré al cel sempre. --Jo l miraré en els teus ulls cada nit quan te despertis. --Jo am mos ulls t’alçaré al cel. --La carga del teu còs m’aferma a terra. --Mos ulls faran lleu mon còs. --Tota tu ets d’eterna dura. --Els meus ulls són cel en flor. --I el teu còs fruita madura!» VIII El comte Arnau no s lleva, tampoc no sen va al llit, que corre i corre sempre, i sempre am més dalit. No segueix nord ni via, que va d’ençà i enllà. Arreu on passa, mira: no s cança de mirar. No hi ha res que l deturi, que corre com el vent: si algun destorb l’afronta, l’abat d’un cop rient. Per xò va deixant rastre de plors i de renecs; prô ls seus grans crits de «juli!» ofeguen clams i precs. IX Aquella nit els ulls de l’Adalaisa se van omplir d’una pietat tant gran que l comte Arnau s’hi va encisâ una estona, oblidat dels seus passos. Aviat va sentir no tocar de peus en terra. Quin esglai! Va llençâ un gran crit d’esglai. Totes les veus de la terra--s’hi van arremolinar; prô desseguida l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa i els va tornâ a la terra. I digué Arnau: «Com s’ha espessit ta figura! La boca t surt enfòra avida i dura: demana per l’infant. S’ha desformat ta cintura i el teu esguart al cel és menys brillant. Ja t lliguen a la terra prou forts llaços… Doncs en la terra t deixo… I, ara, adéu. --Arnau, si jo era teva, no eres meu? --Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.» X A punta de dematí, les monges del monestî, que dies ha l’havien soterrada, varen trobâ a la morta fòra l sot, que tomava la rosada. L’ESTIMADA DE DON JAUME I Don Jaume té una estimada que ben jove l va emprendar. L’estimada de Don Jaume, una terra sobre l mar. No més de sentir parlar-ne ja n va quedâ enamorat. Diu als barons que l’ajudin, que la vol anâ a cercar. Mentre ls barons treuen comptes Don Jaume va a mirâ al mar. De tant mirar-hi i mirar-hi en surt un estol de naus, en surt un estol de veles que tot el mar n’era blanc. Don Jaume somriu i hi entra; l’estol mar endins sen va. II A l’hora que l sol va a pondre-s Mallorca veu l’aimador que ve dret damunt la barca, els ulls encesos d’amor. L’illa s torna tota roja i el cap del rei nimbat d’or. Ell, quan posa l peu en terra, ja sen sent conquistador. En terra posa la planta i en el cel l’esguart piadós. La terra la vol pel cel, el rei Jaume d’Aragó. Per xò és alt de més alçada que no tots els seus barons, i per xò ls ulls li blavegen, i per xò té l cap tant ros. III Tota la nit ha vetllat, i quan veu l’alba esclarida alça l’espasa real boi cridant: _Santa Maria!_ Tots els cavallers s’aixequen, més els raca l’embestida. «Vergonya, barons, vergonya!», clama l rei en santa ira; i com fera celestial entra al combat i els hi atia. Fou llavors que ls sarrains, amb ullada estemordida, van veure a l’host catalana com mai ningú més l’ha vista, i al blanc cavaller Sant Jordi lluitâ en nostra companyia. IV «Mallorca, dó-m menjâ i beure, que m seran dolços tos fruits. Ara que t’he fet ben meva, bé puc gaudir-me de tu. Que n’és de bona la terra! Com li escau el cel damunt! Com més terra, més cel sobre; com més cel, més quïetut.» Així a soles se parlava aquell vespre l rei august, i entre ls morts de la batalla s’adormia am sòn segur. V Sempre més hi ha pensat en Mallorca cristiana: ni ls grans amors de Valencia, ni ls de Murcia, ni cap altre, li han fet perdre la memoria de la dolça illa daurada. «Tinc un regne sobre l mar com no l té cap rei d’Espanya», murmura sovint el rei, mig-rient i ple d’ufana. I quan han passat molts anys i és un vell de barba blanca, encara li riu als ulls la conquesta jovençana; i quan, camí de Poblet, dins de Valencia finava, va girâ-s de cara al mar cercant l’amorosa platja, i va morir mig-rient, pensant que se n’hi anava. LA FI DEN SERRALLONGA --Pare, absoleu-me: só cançat de viure. --T’escomet a bona hora l cançament. La teva via s’ha acabat i ets lliure d’anar-ten al repòs eternalment. Més, abans d’adormir-te i reposar-te, cal que t recordis dels teus grans pecats: tots aquells que jo puga perdonar-te, també de Déu seran-te perdonats. --El primer pecat meu és l’orgull, pare: jo só aquell que he tingut un rei al còs; mai he pogut sofrir que algú m manara: fer la llei a tot Déu era l meu goig. Per xò he tingut tant odi al rei d’Espanya i li he fet la guerra jo tot sol. Ell la terra ns ha omplert de gent estranya i manar-nos-ho tot és lo que vol. Doncs, jo li he dit: «No m plau!» I, via fòra!, he anat pel món com m’ha vingut a plaê, he fet lo que he volgut, lliure a tot’hora, i no he obeit llei, ni rei, ni re. I, tant se val!, és una bella cosa fer tremolâ a tot-hom i estar segû! Cap respecte en ma via m’ha fet nosa, mai he abaixat la testa per ningú… --Més, ara… --Més, ara, que ja sé que compareixo en presencia de Déu omnipotent… --Ten penedeixes? --Sí, men penedeixo. --Doncs, sia-t perdonat. --Amén, amén… --Quin altre pecat tens? --La ira, pare. Quan m’encenc no tinc fre ni aturadô, me giro contra l món, Déu i sa Mare, i tot voldria dur-ho a destrucció. Pare, he estat crudel: moltes vegades m’he delitat vegent rajar la sang; he vist alçar-se a mi mans ajuntades i segar-se genolls caient al fang. I jo me n’he rigut, perquè m plavia, i, podent perdonar, no he perdonat… És una cosa dolça i fa alegria veure un ’nemic als peus ben manillat! I fer mal! I fer mal! Allò era viure: destruir sols per gust i per voler, sentir plorâ a tot-hom i poder riure… Ser com rei de dolor… És bell, a fe! --Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa; això és un mal esprit que tens al còs: encara n parles am la vista encesa, en foc d’infern!… --No, no!… Ja ve l repòs. Doncs, ara que ja sé que compareixo en presencia de Déu omnipotent… --Ten penedeixes? --Sí, men penedeixo. --Doncs, sia-t perdonat. --Amén, amén… --També he tingut enveja i mala bava per corrompre la gloria dels demés: allí on jo he conegut que no arribava, no he volgut que cap altre hi arribés. D’aquell que m feia ombra o bé respecte, m’he gaudit fent-ne córrer males veus, i, tot fingint-li acatament i afecte, li anava segant l’herba sota ls peus. De lo que no he entès n’he dit mentida, dels fets més grans que ls meus n’he dit rampells, he volgut sols un pes, sols una mida: la meva: els que n passaven, pobres d’ells! Rebaixar, rebaixar, fins que s confonga tot-hom en un mesquí i humil estol, i al damunt en Joan Sala i Serrallonga, sent més que tots i governant tot sol. --Més, ara… --Més, ara, que ja sé que compareixo en presencia de Déu omnipotent… --Ten penedeixes? --Sí, men penedeixo. --Doncs, sia-t perdonat. --Amén, amén… --He estat avar: mai he tingut de sobra, sempre he anat per més al camí ral; per molt que posseís, sentia-m pobre i am la por d’anâ a raure a l’hospital. Ai! La cobdicia no m deixava viure, era ruí pels altres i per mi: per un parell de bous, per una lliura, hauria fet déu hores de camí. Veure-m dinê apilat m’aconsolava, més fruir no podia-n altrament que pensant a quants altres els mancava allò que era per mi un bon passament. «Això és ben meu,--pensava;--això no falla: els altres, si miseria o fam vingués, que s pengin!» I, llavores, ni una malla hauria dat a un pobre que passés. --Més, ara… --Més, ara, que ja sé que compareixo en presencia de Déu omnipotent… --Ten penedeixes? --Sí, men penedeixo. --Doncs, sia-t perdonat. --Amén, amén… --La peresa, la gola i la luxuria ben cert que foren mos pecats més xics; prô algun cop m’ha plagut deixar la furia dels combats, lluny d’amics i d’enemics. Me n’anava a fer cap a la masia oblidada en el fons d’alguna vall, i m’entaulava en bona companyia, menyspreant tota lluita i tot treball. Llavores jo men reia de la guerra i dels meus que s batien, cap-cigranys!, i tant se men donava que la terra la manessin els propris o ls estranys. Ben menjat, ben begut, plavia-m jeure a bona ombra per fer la mig-diada, cantant cançons d’amor que fan distreure, o escoltant els aucells en la brancada. Si llavores passava alguna moça revinguda de còs, jo la cridava, ella venia a mi, la deshonrava, i encara sen tenia per ditxosa. --I goses riure? --Era cosa bona… --Més no ho és pas a l’hora de la mort. --Bon menjar, bon oblit i jeure am dòna: mai havia trobat millô aconhort. --Més, ara.… --Més, ara, que ja sé que compareixo en presencia de Déu omnipotent.… --Ten penedeixes? --Sí, men penedeixo. --Doncs, sia-t perdonat. --Amén, amén.… --I el tracte am na Joana, no és injuria que clama també a Déu Nostre Senyô? Acusa-t!.… --Pare, no: no fou luxuria, sinó una veritable estimació. És cert que jo en ses carns moltes vegades hi he enterrat tant de força i de volê! Més eren llaç d’amor ses abraçades i coronat de seny son front serè. La Joana m’ha estat reina i esclava; molts cops ella pensava per tots dos; quan jo estava adormit, ella vetllava; ella m’ha fet valent i poderós. M’ha ajudat am l’esguart, am la paraula; si ha calgut, am la força del seu braç; cada mig-dia m’ha llescat pa a taula i cada vespre m’ha alegrat el jaç. En paga, jo li he estat amant sol·lícit.… D’això també me n’haig de penedî? --Fou un amor desordenat i il·lícit! --Doncs… tant se val!… men penedeixo, sí! --Tens algun pecat més dins teu? --No, pare. --De tots els que m’has dit i els que has comès contrit demanes perdó a Déu? --Sí, pare. --I et sap greu de tot d’haver-lo ofès? --Sí. --Doncs, en nom de Déu omnipotent. Pare, Fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén. … --Moriré resant el credo; més digueu an el butxí que no m mati fins i a tant que m’hagi sentit a dî: «Crec en la resurrecció de la carn». INTERMEZZO _A la Mare de Déu de Montserrat_ _Ben d’a la vora--volia veure-us,_ _oh Verge negra--del blanc vestit!_ _Al vostre estrado--avui pujava,_ _i us he guaitat de fit a fit_ _la dolça cara,--que m’ha deixat--tot enternit._ _Més lluny us miro--quan a la tarda_ _canten els monjos--i els escolans,_ _i eixint del temple--m’hi giro encara,_ _i encara us miro--més lluny que abans._ _A vostra casa--m’aficïono_ _i us hi entro a veure--sempre que hi passo,_ _com els aimants._ _Surto de cara--a les vostres penyes_ _i en cada una--veig un ensaig_ _de vostra imatge… Sou gracïosa,--penya entre penyes:_ _reina us en faig._ _Cerco entre elles--els camins vostres--i me n’hi vaig._ _Els camins vostres--són plens de boira:_ _per los esquinsos--guaita l cel blau.…_ _No més hi trobo--rebolls i mates_ _que humils floreixen--en mig la pau._ _i aquelles bolves,--que n diuen_ angels _i que s’hi assemblen--per lo silenci--del vol suau._ _Com me cor-prenen--els singles vostres!_ _Com m’esvaeixen--vostres abims!_ _Les aus que hi volen--són aus xiquetes,_ _les fonts que hi neixen--són regalims;_ _entre la boira--són cims de gloria--els vostres cims._ _Tot jo m’encanto,--no sé l que m passa:_ _les vostres penyes--m’han encisat._ _…_ _Més, quan me giro--de cara enfòra,_ _l’esprit me fuig de Montserrat._ _La cançó de Sant Ramon_ _cantada per una russa_ _«La Mare de Déu--un roser plantava»,_ _l’immobil donzella--cantava encisada,_ _els ulls admirats--del propri miracle,_ _en llavis eslaus--la mèl catalana._ _«D’aquell sant roser--naixia una branca.»_ _Cantava cançons--de la meva mare,_ _que quan jo era infant--ja me les cantava,_ _i ara que soc gran--les canta l’eslava._ _«Nasqué Sant Ramon,--fill de Vilafranca.»_ _Si sap lo que diu,--no sap lo que alcança,_ _i canta indecisa--la suau cançó estranya,_ _ull-presa del flam--que encén en els altres._ _«Confessor de reis,--de reis i de papes.»_ _La canta d’aprop--i sembla llunyana._ _Llunyana la veig--i encara allunyar-se._ _La veig que sen va--per l’estepa blanca,_ _cantant Sant Ramon,--fill de Vilafranca._ _«La Mare de Déu--un roser plantava.»_ _Setembre 1895_ _En la mort d’un jove_ _Ten vas anâ amb aquell ponent dolcissim.…_ _Caigueres, lluitadô, al marxâ a la lluita._ _Somreies a la força dels teus muscles_ _i glaties per guerres i corones,_ _i tot de cop t’has esllanguit per terra_ _amb els ulls admirats.…_ _Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora!_ _Aquell teu primer vel, quan el llençares_ _damunt de l’heroe en flor, tots somriguerem_ _sota ls plors estroncats, que una serena_ _va començâ a regnâ en el pit i el rostre_ _del moribond. L’halè anava i venia_ _suaument emperesit, fins que esperàrem.…_ _I no tornà.… Llavores esclataven_ _més alts els plors al Cel.… Ell ja no hi era.…_ _Prô a fòra, al camp, era un ponent dolcissim.…_ _Octubre 1895_ _Els Reis_ _Aquesta nit han passat_ _i han posat la mà als balcons.…_ _Els somnis dels infantons_ _han granat._ _Cap a Orient sen van tornant_ _a llur reialme confús,_ _a regnar-hi tot pensant_ _en Jesús._ _Heu sentit avui el chor_ _matinejador dels nens?_ _Heu sentit el rastre d’or,_ _mirra, encens?_ _Sol solet…_ _Quan jo era petit_ _vivia arraulit_ _en un carrer negre._ _El mur hi era humid,_ _prô l sol hi era alegre._ _Per’llà a Sant Josep_ _el bon sol solet_ _lliscava i lluïa_ _pel carreró estret._ _En mon còs neulit_ _llavors jo sentia_ _una esgarrifança_ _de goig i alegria._ _Dimecres de Cendra_ _A una noia_ _No t facis posar cendra,--no t facis posar cendra,_ _patró de joventut,_ _que no té res que veure--la mort, la cendra, am tu._ _No entelis am_ mementos _ton front rosat i pur._ _Tu no has pas d’havê esment--de la trista paraula_ _que diu el sacerdot_ _girant-se de la taula._ _Que aquest color rosat--que duus al front i als llavis_ _no t’ha sigut donat--per cendrosos agravis,_ _que t’ha sigut donat,_ _verge de la sang tendra,_ _per uns altres esblaims--que no són pols ni cendra._ _1896_ _Lo Diví en el Dijous Sant_ _En memoria d’un amic_ _Avui he sentit lo Diví_ _en el camp, en el vent i en les plantes,_ _i en la majestat--de les pedres santes_ _que s’alcen en temple--al mig del camí._ _Avui he sentit--que dura la vida_ _més enllà dels còs--i dels seus sentits:_ _he vist un vellet--am cara entendrida_ _i alegres infants--de sobte entristits._ _He vist uns guerrers--armats punta en blanc_ _davant d’un anyell--rendir les espases,_ _he sentit les brases_ _de l’Amor Diví--en el Dijous Sant._ ENDREÇA _Senyor! Deu consol al qui plora_ _i torneu-li l plô al qui no pot plorar,_ _i doneu-li pau a l’ànima inquieta_ _perquè us sapiga esperar._ _1897_ _L’aufabrega_ _Aquesta mata olorosa_ _de la nit de Sant Joan_ _llença flaira, silenciosa,_ _entremig de la bravada_ _de la nit incendiada_ _per tants focs que s van alçant._ _Entremig dels nuvols roigs,_ _el cel blau i les estrelles;_ _entremig dels crits de goig,_ _remoreig de fontanelles,_ _i entre l baf esbojarrant,_ _una flaira s va escampant_ _fresca, suau i candorosa:_ _les aufabregues la fan:_ _són les mates oloroses_ _de la nit de Sant Joan._ _Donzelles enamorades_ _d’un nuvi esdevenidor,_ _escabelleu les aufabregues_ _perquè facin més olor._ _L’aufabrega escabellada_ _és un encenser violent_ _que al llençar la flaira enlaire_ _augmenta l’encantament._ _Quina olor més fresca i forta,_ _ara que ls focs ja sen van!_ _Sant Joan, obriu la porta_ _perfumada del Llevant!_ _I en el mati d’aures blanes_ _l’aufabrega trobarà_ _altres aromes germanes_ _que la nit fan oblidâ._ _1897_ _A montanya_ _M’agrada l balcó gran de la muralla_ _quan la gent de la vila hi va a badar_ _i amb ull ja quasi incommobible aguaita_ _el pas de la llunyana tempestat._ _Passa la tempestat esgarrifosa_ _per damunt de la serra allà al davant,_ _tremolant de llampecs, silencïosa_ _per la gent de la vila i la del pla._ _Com hi deu ploure en les profondes gorges_ _i en els plans solitaris de les valls!_ _Prou l’huracà ls açota aquells cims nusos_ _i peta l’aigua en aquells rocs tant grans;_ _s’astoren els remats, el pastor crida,_ _i algun abet cau mig-partit pel llamp!_ _Però en el balcó gran de la muralla_ _no se sent res: la gent hi va a badar,_ _i amb ull ja quasi incommobible aguaita_ _el pas de la llunyana tempestat._ _Puigcerdà, 1897_ _Després de la tempestat_ _Quan s’esqueixen els nuvols sobre l cel_ _la ciutat surt rient de la tempesta,_ _regalant d’aigua lluminosa arreu,_ _remorejant de nou en sons de festa._ _Recomença l remor en la ciutat_ _i en el rostre dels homes l’alegria:_ _els nuvols sobre l cel s’han esqueixat,_ _la tenebrosa nit torna a ser dia._ _Cadascú alça ls ulls per si retroba_ _la gran blavor del cel, tant oblidada!_ _Beneita sies, tempestat passada,_ _perquè fas alcà ls ulls a la llum nova!_ _1897_ _La nit de la Purissima_ _Quin cel més blau aquesta nit!_ _Sembla que s vegi l’Infinit_ _en tota sa grandesa,_ _en tota sa dolcesa;_ _l’Infinit sense vels,_ _més enllà de la lluna i dels estels._ _La lluna i els estels brillen tant clâ_ _en el blau infinit de la nit santa,_ _que l’ànima s’encanta_ _enllà…_ _Aquesta nit és bé una nit divina:_ _la Purissima, del cel_ _va baixant per ’quest blau que ella il·lumina,_ _deixant més resplendors en cada estel._ _Per la nit de Desembre ella devalla,_ _i l’aire s’atempera, i el món calla._ _Devalla silenciosa…_ _Ai, quina nit més blava i més hermosa!_ _1897_ _L’ànima de les flors_ _Aquelles dues flors que hi ha posades_ _al mig del caminal,_ _qui és que les hi deu haver llençades?_ _Qui sia, tant-se-val._ _Aquelles dues flors no estan pas tristes,_ _no, no: riuen al sol._ _M’han encantat així que les he vistes_ _posades a morir, més sense dol._ _«Morirem aviat, lluny de la planta,--_ _elles deuen pensâ;--_ _més ara nostre brill al poeta encanta,_ _i això mai morirà.»_ _1898_ _La Dòna hermosa_ _La presencia de la Dòna hermosa_ _te fa humil i devot contemplatiu._ _En la presencia de la Dòna hermosa_ _hi ha quelcom d’un repòs definitiu._ _La partida de la Dòna hermosa_ _te deixa il·luminat hermosament._ _En la partida de la Dòna hermosa_ _hi ha una estela de llum que s va perdent._ _El record de la Dòna hermosa_ _te fa trist i anyorat somniadô._ _En el record de la Dòna hermosa_ _hi ha una forta i suau meditació._ _L’oblit de la Dòna hermosa_ _és mort, resurrecció i deslliurament._ _En l’oblit de la Dòna hermosa_ _hi ha l’etern recomençament._ _1898_ _L’esposa parla_ _--Quan te parlo i l’esguart se t’esgarria_ _i escoltes i em mig-rius, però no m sents;_ _quan, fugint d’aprop meu, sen va fent via_ _el teu esprit al bell atzar dels vents,_ _jo veig la nau del pensament que t porta_ _navegâ al lluny de l’horitzó marí._ _L’empenta de l’amor també és prou forta_ _per dur-me al teu costat fins an allí._ _Navego al teu costat com encantada,_ _empesa per l’amor que se m’endú._ _La via no conec ni l’encontrada:_ _sols sé que soc l’esposa enamorada,_ _que avanço a vora teu i vaig am tu._ _El Poeta_ _--Més tu ets la guïadora, tu la forta,_ _perquè en mig de la calma o la maror_ _saps que la nau del pensament que m porta_ _sempre retorna al port del teu amor.--_ _1900_ CANTS LA SARDANA _Ceres._ I La sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan, és la mobil magnifica anella que am pausa i am mida va lenta oscil·lant. Ja s decanta a l’esquerra i vacil·la, ja volta altra volta a la dreta dubtant, i sen torna i retorna intranquil·la, com mal orientada l’agulla d’imant. Fixa-s un punt i es detura com ella… Del contrapunt arrencant-se novella, de nou va voltant. La sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan. II Els fadrins, com guerrers que fan via, ardits la puntegen; les verges no tant; més, devots d’una santa harmonia, tots van els compassos i els passos comptant. Sacerdots els dirieu d’un culte que en mistica dança sen vénen i van emportats per lo simbol oculte de l’ampla rodona que ls va agermanant. Si l contrapunt el bell ritme li estrella, para-s, sospesa de tal meravella… Lo ritme tornant, la sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan. III El botó d’eixa roda, quin era que am tal simetria l’anava centrant? Quina mà venjativa i severa buidava la nina d’aquest ull gegant? Potsê un temps al bell mig s’hi apilaven les garbes polsoses del blat rossejant, i els suats segadors festejaven la pròdiga Ceres saltant i ballant… Del contrapunt la vagant cantarella és estrafeta passada d’aucella que canta volant: la sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan. IV No és la dança lasciva, la innoble, els uns parells d’altres desaparellant: és la dança sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans. La garlanda suaument se deslliga; desfent-se, s’aixampla, esvaint-se al voltant; cada mà, tot deixant a l’amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran. Ja hi tornaran de parella en parella! Tota ma patria cabrà en eixa anella! i els pobles diran: la sardana és la dança més bella de totes les dances que s fan i es desfan. EL CANT DE LA SENYERA Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que ls farà més triomfants. Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat! Que voleii! Contemplem-la en sa dolça majestat! Oh bandera catalana!, nostre cor t’és ben fidel: volaras com au galana pel damunt del nostre anhel: per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel. I et durem arreu enlaire, et durem, i tu ns duras: voleiant al grat de l’aire, el camí assenyalaras. Dóna veu al teu cantaire, llum als ulls i força al braç. CANT DELS JOVES L’hora nostra és arribada: tots ens hem desensonyat amb el front il·luminat per la llum d’una altra albada. I esperem que surti l sol per cantar-ne l’alegria: quan veurem que s’alça l dia, alçarem, cantant, el vol. Com aucells ens alçarem, movent l’aire am la volada; com a nuvols creixerem, am remors de pedregada. I en les serres avials remourem la gran tempesta, fins que l sol, veient-nos alts, ens vesteixi am llums de festa. I per l’aire, llavors pur, de la patria rabejada, baixarem am vol segur a repòs de mig-diada. CANT DE MAIG CANT D’ALEGRIA Cantem l’entrada del temps clar am clara veu i rialles clares. Tornem-nos ben cantaires, que ara és el temps--de fer ressonar alegrament els aires. Passen nuvols corrent i somrient, regalant aigua i raig de sol lluent damunt les roses vermelles, ja totes badades. Sobre ls plans reverdits hi corre l vent i es mouen els blats verts i les gentades cridant coses alegres i furioses… Costes avall degoten les neus fóses. Sadollem la mirada de verdor enfonzant-la en el tou dels grans herbatges; sadollem les orelles de remor enamorant-les dels bells crits selvatges; i sadollem el pit d’aire del cel per cantar l’alegria de la terra, tant si n surt un mistic bèl com si n surt un crit de guerra. Tornem’s soldats lluents i ben armats, o tornem’s serafins d’ales de plata… Correm alegrament a tots costats, correm, que l Maig esclata. Riem, riem entre les flors i el vent l’emmajada alegria; plantem arbres de Maig desaforadament davant la porta d’or de cada aimia. Prompte ls arbres de Maig s’assecaran… la llenya sols destorba: la tirarem al foc de Sant Joan i saltarem per sobre. CANT DE NOVEMBRE El vermell dels arbres, encès per la posta--dels sols invernals, delita i penetra lo mateix que aquells verds primaverals. Germans, alcem els cors, que tot és bell, el verd i el vermell! Alcem els cors cantant la vida entera amb els brots i am les fulles que sen van; gosem el dia séns mirâ endarrera, sense pensâ amb els dies que vindran. Gosa l moment; gosa l moment que t convida, i correras alegre a tot combat: un dia de vida és vida: gosa l moment que t’ha sigut donat. No t’entristeixin, doncs, els funerals Novembres, ni planyis mort lo que ha tingut ple ser… De planye és el donzell que ageu sos membres ans d’haver-los cançat en el plaer. 1895 ELS TRES CANTS DE LA GUERRA ELS ADÉUS Que senyals d’adéu han fet mans exteses cap al mar, vers els barcos que fugien am les cobertes massa carregades, cap allà on les onades lluïen retorcent-se i bramant assoleiades! Quants adéus desde aquell adéu primer, quan Caí, havent fet la mort, menjà al vespre un bocí a l’endiablada, el bastó al puny, cenyida la cintura, voltat de plors de nins, i la muller, que li deia am lament: «No vagis pas cap a Ponent!» Més ell, la cara adusta i ja fatal, girada envers la posta, marxà no fent cabal de les mans que s movien enlaire en va, sense resposta. 1896 ODA A ESPANYA Escolta, Espanya,--la veu d’un fill que t parla en llengua--no castellana: parlo en la llengua--que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua--pocs t’han parlat; en l’altra, massa. T’han parlat massa--dels saguntins i dels qui per la patria moren: les teves glories--i els teus records, records i glories--no més de morts: has viscut trista. Jo vui parlar-te--molt altrament. Per què vessar la sang inutil? Dins de les venes--vida és la sang, vida pels d’ara--i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves--en ton honor i massa poc en el teu viure: tragica duies--a mort els fills, te satisfeies--d’honres mortals, i eren tes festes--els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos--marxar replens dels fills que duies--a que morissin: somrients marxaven--cap a l’atzar; i tu cantaves--vora del mar com una folla. On són els barcos?--On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes,--no tens ningú. Espanya, Espanya,--retorna en tu, arrenca l plor de mare! Salva-t, oh!, salva-t--de tant de mal; que l plô t torni feconda, alegra i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca l front, somriu als set colors que hi ha en els nuvols. Ont ets, Espanya?--No t veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua--que t parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya! 1898 CANT DEL RETORN Tornem de batalles,--venim de la guerra, i no portem armes, pendons ni clarins; vençuts en la mar i vençuts en la terra, som una desferra. Duem per estela taurons i dufins. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu! Pel mar se us avança--la host macilenta que branda amb el brand de la nau que la du. Adeu, oh tu, Amèrica, terra furienta! Som debils per tu. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu! Venim tots de cara--al vent de la costa, encara que ns mati per fred i per fort, encara que restin en sense resposta més d’un crit de mare quan entrem al port. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu! De tants com ne manquen duem la memoria, de lo que sofriren,--de lo que hem sofert, de la trista lluita sense fe ni gloria d’un poble que s perd. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu! Digueu-nos si encara la patria és prou forta per oïr les gestes--que li hem de contar; digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta la llengua am que l’haurem de fer plorar. Si encara és ben viu el record d’altres gestes, si encara les serres que ns han d’enfortî s’aixequen serenes damunt les tempestes i bramen llurs boscos al vent ponentí, germans que en la platja plorant espereu, no ploreu: rieu, canteu! 1899 _INDEX_ _Pags._ _VISIONS_ _El mal caçador_ 7 _Joan Garí_ 11 _El comte Arnau_ 14 _L’estimada de Don Jaume_ 27 _La fi den Serrallonga_ 31 _INTERMEZZO_ _A la Mare de Déu de Montserrat_ 41 _La cançó de Sant Ramon_ 43 _En la mort d’un jove_ 45 _Els Reis_ 46 _Sol solet_ 47 _Dimecres de Cendra_ 48 _Lo Diví en el Dijous Sant_ 49 _L’aufabrega_ 50 _A montanya_ 52 _Després de la tempestat_ 53 _La nit de la Purissima_ 54 _L’ànima de les flors_ 55 _La Dòna hermosa_ 56 _L’esposa parla_ 57 _CANTS_ _La sardana_ 61 _El cant de la Senyera_ 65 _Cant dels joves_ 67 _Cant de Maig, cant d’alegria_ 69 _Cant de Novembre_ 71 Els tres cants de la guerra: _Els adéus_ 73 _Oda a Espanya_ 75 _Cant del retorn_ 78 OBRES DE L’AUTOR _Pessetes_ =Poesies= (originals i traduccions de Gœthe).--1891. =Poesies= (originals).--1895 2 =Ifigenia a Taurida= (traducció de Gœthe).--1898 2 =Fisonomías de Santos= (traducción de Hello).--1899 3 =Joan Sardà=, estudi necrologic.--1900. =Visions & Cants= (originals).--1900 3 End of the Project Gutenberg EBook of Visions & Cants, by Joan Maragall *** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 52409 ***