La pena de mort

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75308 *** # La pena de mort Gabriel Alomar 1912 `Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.` > Aquest treball fou llegit en el *Congrès de la Llibertat*, celebrat a > Barcelona en el mes de febrer de 1912, i en el qual l'autor era ponent > del tema LA PENA DE MORT ## I La pena de mort es, jurídicament, la reducció d'una costum a dret; i no l'aplicació d'un principi racional de dret a l'exercici d'una civilització. Es la persistencia d'un fet anterior a tota vera cultura social; d'un fet entre individus qui no compten amb la mutual garantía d'un organisme colectiu, embrionari de la Ciutat. Es, en fí, com la religió, com el culte, una persistencia plebeia de l'element tradicional, de l'element multitut, en mig de les cultures constituídes per la dictadura espiritual de les seleccions. En aquest ràpid estudi sobre la pena de mort, vull tractar separadament el dret i el fet. ## II La pena de mort com a dret (pseudo-dret), es originariament la consagració d'un instint humà, de una passió individual, per la societat: es la jurisprudencia de la venjança. De manera que l'expressió vindicta pública expressa bé la naturalesa íntima de tal sanció. El fí de la pena de mort, entesa així, es doble: en l'aspecte que'n diríem immaterial, teòric, es la satisfacció de la justicia ofesa; en l'aspecte material, pràctic, es l'exemplaritat, l'evitació dels crims futurs que puguin cometre'ls altres homes, l'ús del terror suprem an el crim exercit per la societat pera impedir el crim exercit per l'individu. L'idea mitològica de la Justicia persisteix ben viva entre nosaltres. La Justicia-Astrea, Themis o Nèmesis, es encara una deesa. I la pena de mort es, sense metàfora, el sacrifici humà que se li tributa ritualment. Per poc que examineu la naturalesa de la pena de mort, sobre tot comparant-la amb totes les demés penes, la veureu com un acte religiós. L'execució es ben bé un rite, una missa cruenta, un veritable sacrifici, un aute, l'acte de desagravi a un Déu irritat. Hi ha una superstició de justicia satisfeta en el moment d'estupor que segueix a la consumació d'una mort jurídica. El butxí, pera la concepció rudimentaria de la plebs, es un sacerdot, el sacerdot del déu negre i temible, el sacerdot de la nit, qui oficía, com els seus innombrables avantpassats, pera fer caure sobre la testa de la víctima (com un boc emissari), els desastres que menacen tota una colectivitat, agenollada d'esglai davant el patíbol-altar. Hi ha, en l'aire, en aquells instants, com una divina voluntat de sang, dolor i mort, qui se complau en la víctima i satisfà la sed roja del Déu-mal. Ah! Tal volta en aquesta curiosa i contubernial aliança entre'l butxí i el sacerdot, en aquesta defensa obstinada de la pena de mort pel catolicisme, hi ha una herencia dels cultes primitius, transmigrats a les nostres ares desde l'Antic Testament i a travers el concepte del Calvari entès com a divinització d'un parricidi expiatori, necessari pera castigar en el cap d'un Déu els crims de tota una humanitat. I ademés, s'ha pogut contemplar, per exemple, en diverses hores doloroses de Barcelona, l'idea de la pena de mort com a desagravi a la Justicia ofesa per urbicidis misteriosos, com a necessitat de sang expiatoria, de cap d'escarment, fos quina fos la culpabilitat provada de les víctimes. Així la pena de mort es l'anell de Polícrat; la vida del reu s'ofereix com un rescat pera conjurar els mals futurs; es la presentalla del dolor i la mort de un home pera que ell pagui per totes les compensacions de la justicia immanent i oculta. L'última pena, als ulls del qui l'observa bé, es una mena d'antropofagia ritual. La societat ---no ja l'individu,--- devora la seva víctima pera satisfer un dever imposat per la divina justicia. Hi ha, en lo invisible, unes balances, aquelles famoses balances amb que'ls déus egipcis d'ultratomba pesaven les ànimes, com el Miquel de la superstició catòlica, o aquelles altres balances simbòliques amb que se pinta a la Themis greco-llatina; i el cap del condemnat, caient en el platet, restableix l'equilibri, l'idea de just, d'igual, de nivellació violenta. Veieu el selvatjisme atàvic de la penalitat de mort? Mireu ara l'espectacle de l'execució. Aquí la justicia primitiva, fent-se plàstica, esdevé tragedia, representació, mite escenificat. El terror opera en l'ànima dels espectadors com una emoció educativa, estètica en el veritable sentit, això es, excitadora dels nervis pera produir una vibració modificadora de la sentimentalitat. Les cultures solen tenir, en els llurs origens, una mena d'espectacles nacionals qui són, intencionalment o no, escoles de les respectives ciutadaníes. Així el Circ romà. Així les nostres corridas de toros. Així els autes de fe se usaven a vegades formant part de programes de festes, com en el casament dels monarques. Així són avui les execucions públiques en els paísos ont encara són celebrades al bell mig de la plaça, com a França. I en aquells altres paísos ont són consumades en l'interior de les presons, com Anglaterra i Espanya, roman de totes maneres l'espectativa malsana, melodramàtica, de la noticia, l'imaginar dels moments horrorosos de la capella, la visió, en fí, de la bandera negra en el cim de la porta tràgica... Hi ha en aquestes costums un sadisme social ont pren delectacions de dolor la turba espectacular; hi ha una aura d'impietat i d'homicidi qui escampa sobre la multitut de testes un contagi de maldat i de violencia. Es l'exemplaritat... L'aspecte religiós de la pena de mort va nàixer, segurament, del concepte de l'autoritat com a delegació divina. Si imaginem Déu com a propietari absolut de les vides humanes, els Reis o l'Estat ho seran també per representació. La pena de mort es una conseqüencia natural de l'absolutisme. El cadafalc, segons aquest sistema, té d'esser un signe de reialesa com el ceptre, també símbol de violencia en els seus origens. La forca i el ganivet eren, per aquesta mateixa consideració, emblemes de domini senyorial, en l'edat mitja. ## III Vegem ara l'aspecte pràctic de la pena de mort; considerem-la, no ja sota un criteri de justicia, sinó sota un criteri d'utilitat. No com a institució jurídica, sinó com a eficacia social. Tractem, doncs, de la exemplaritat. Podríem representar-la en la forma d'unes altres balances: la societat posa davant el criminal possible l'alternativa de la mort com a pes equivalent a la mort; es, en realitat, una persistencia de la superstició teològica dita del talió. Usa el terror suprem com a element determinatiu en la voluntat de l'home. Però no troba, pera oposar-se an el crim, altre remei més que'l mateix crim, en una aplicació monstruosa del similia similibus. Sempre el fí de la pena, jurídicament, ha d'estar condicionat pel dret mateix que tracta d'aplicar. Castigar un crim amb la repetició agravada del mateix crim es el major dels absurdes. Amb quin dret, amb quina autoritat, podrà castigar l'homicidi un homicida? El mal se compensa amb un bé i no amb el mal. Jo no sé veure, en la pena de mort, més que un exemple: el de l'assassinat! Totes les agravants possibles se reuneixen en aqueix acte pseudo-jurídic, qui inhabilita pera tot exercici de dret i de política les societats que l'exerceixen. L'home, pera elles, no es un fí; es un medi pera que els demés homes prenguin exemple... Exemple de què? Exemple de que la vida humana té un valor relatiu i medial, i de que qualsevol matí, en un pati de presó o davant una multitut, un ciutadà pot esser matat amb refinada fredor, en la simulada conciencia d'exercir un acte august, un moviment de justicia. Reconstituim per un moment l'esglaiosa escena: el reu, vestit amb l'irrisoria hopa, lligat estretament, puja els graons de l'escala fatal. El ministre del Crist autoritza, sense cap protesta, sense cap reserva, l'execució, i en la seva mà, sarcàsticament, hi ha l'imatge d'un diví reu de mort... I un altre funcionari, envilit per totes les malediccions, fa asseure'l condemnat sobre la banqueta, li ajusta la argolla, roda l'aparat... Es possible, es possible, exhibir davant el Poble una major càtedra d'immoralitat i d'ignominia? Però l'exemplaritat de la pena de mort està judicada per l'historia. La pena de mort, a mesura que han avençat els temps, ha anat aplicant-se més rares vegades. I tant com ha anat atenuant-se la vella barbarie judicial, la criminalitat ha anat disminuint. La seguretat personal, el respecte a la vida humana són nocions qui s'han exteses entre'ls ciutadans a mesura que les ha acceptades el poder públic en la seva llegislació. L'abolició de la pena de mort es, doncs, el punt final d'una evolució ben clara, que pot seguir-se a travers l'historia contemporania. Va començar per limitar-se en general a l'homicidi la pena capital, que abans era aplicada, com se sab, a molts delictes incruents; s'ha anat seguint per excloure encara de la pena de mort els homicidis no caracteritzats d'assassinat, i entre aquests els no acompanyats de circumstancies totalment odioses. Sols en els delictes de caràcter polític o militar, de que tractaré més endavant, se conserva l'antiga rigidesa jurídica. Però continuem analitzant l'exemplaritat en la seva més directa acció: Quín es el públic habitual de les execucions o la turba qui sol pulular entorn de les presons en els díes de pena capital? Tots sabem que es lo més baix de les multituts plebeies, i que entre ella solen trobar-s'hi els professionals del crim. La flor de l'apatxisme espera, cantant, a les portes de la Petite Roquette de París, l'escena gratuita que li oferirà el darrer gest del company caigut en el moment de casar-se amb la viuda, com sol dir-se en l'argot carcelari, o bé treure'l cap a la finestra i estornudar dins el sac, com deien les munions rojes de 1793. Morir *crânement* en la guillotina o en el pal es, pera tal gent, una executoria de valentía; i al peu mateix del cadafalc germina de bell nou l'eterna flor del crim, regada per la sang oferta... Quín respecte voleu que inspiri la vida humana an el qui veu erigir-se la mort violenta com una obra santa, i la venjança com un dever? Recordem una vella i bàrbara costum de certes mares, qui, acompanyant les criatures a la visió de les execucions capitals, afortunadament incompreses encara per les conciencies infantils, donaven una forta bofetada a la galta dels nens pera fer-los recordar d'aquell acte horrible. Veieu aquí l'exemplaritat... Corre encara, entre'ls partidaris de la pena de mort, una antiga frase inepta, que es pera ells casi bé l'argument únic: parlo de la frase d'Alfons Karr: Que comencin els senyors assassins. Però, senyors meus, la resposta primera que se m'ocurreix es una monosilàbica interrogació: Quíns? Quíns assassins tenen de començar, els criminals vulgars, o els assassins legals? Jo crec que han de començar els més dignes! I com la societat sols pot conservar el dret a castigar mentres conservi la propia superioritat moral sobre'ls castigats, es evident que a la societat li toca començar. Què diríeu si una nació civilitzadora usés, en la guerra contra barbres o selvatges, els mateixos procediments bèlics de aquests? Diríeu que ha perdut, ipso facto, el seu dret d'interventora, perquè ha deixat de tenir superioritat social. Doncs la societat es l'eterna interventora, encarregada de civilitzar les costums de crim, qui són a manera de pululacions de selvatges en l'interior de les nostres Ciutats. El dret dels individus està limitat per l'interès social. Tot seguit que l'individu deixa d'esser home social, la societat podrà interceptar-li les seves relacions lliures amb la societat, pera que'ls demés individus no sofreixen en la propia llibertat. Però també, inversament, el dret social està limitat pel dret individual. La societat no pot deixar d'esser-ho, so pena de perdre tot dret. I com la seva obligació primera es garantir la vida, per això la pena de mort està fora dels seus drets. Si el seu dret es limitat, no podrà mai aplicar una pena ilimitada; no podrà privar de la vida, ni les privacions que de la llibertat imposi podran mai esser perpetues. El dret de repressió social es una llei de guerra entre la societat i l'individu. Està bé. Però, com tota guerra, ha de tenir les seves lleis. La societat, pera reprimir les infraccions del dret, podrà recórrer an els medis de violencia necessaris pera apoderar-se de la persona de l'infractor, si precisa. Però en quant aquest sía reduit a presó, aleshores l'ampara la llei, protectora de tots els presoners de guerra, en la nostra civilització. La seva llibertat està en mans de la llei; però la seva vida es sagrada per ministeri de la llei. La pena de mort, en conseqüencia, equival a l'execució dels presoners, sistema de guerra abandonat per totes les nacions civilitzades. Es l'execució dels presoners en la guerra entre individu i societat. Però hi ha, contra la pena de mort, un argument pera mí decisiu: la pena de mort repugna absolutament a la conciencia social. Anem a veure: tota acció ha de tenir la seva responsabilitat. Doncs bé: l'acció pena de mort es totalment irresponsable. Hi ha, davant les execucions, un cas flagrant de covardía social. La societat no's limita a esser crudel amb la víctima; es també covarda davant les responsabilitats. Quín ciutadà vol recabar pera sí l'imputabilitat de l'execució? Quan una multitut es responsable, cap dels individus qui la formen se sent amb responsabilitat. Es un còmode sistema de inhibició. La culpa colectiva allibera de les culpes personals. En la vetlla de les execucions, el poble clama per l'indult, clama perquè sía alliberat de l'ira del poble, en nom de la voluntat del poble, l'home que sols el poble matarà! Voleu contrassentit més monstruós? Jo crec que'l clam de perdó qui s'eleva de tots vents en aquelles diades negres, en les ciutats veritablement civilitzades, es un eco del remordiment espargit entre les multituts, diluit infinitesimalment en la mar de testes humanes, totes coparticipants en una culpa qui a cada ànima li sembla més petita perqué cada ànima la sent dividida entre tota l'humanitat. Cada ciutadà té una mà seva posada en l'instrument de suplici, i cada un sent la seva part d'assassinat. I pera netejar-se completament d'aqueixa culpa, els homes han trobat la figura d'una altra horrible víctima o boc emissari en qui descarregar la responsabilitat ambient que tothom rebutja: i aquesta víctima es el butxí. Però el butxí ja's cuida de dir sacramentalment que no es ell qui mata, sinó la llei... La llei, còmoda paraula, personalització idolàtrica d'una lletra qui no té cap eficacia si no expressa una voluntat de poble qui la dictà, com trassumpte d'una ànima nacional. El llegislador qui votà la llei de mort, el cap d'Estat qui va sancionar-la, el ciutadà qui va aplaudir-la, el ministre qui va proposar-la, el fiscal qui la demana, el magistrat qui la dicta, tots se consideraríen deshonrats si haguessin d'aplicar-la personalment i abandonaríen les llurs investidures pera no fer-ho. Més encara: tots ells rebujaríen indignats la mà de l'executor, pera no tacar-se d'ignominia. Veieu l'injusticia que això representa? Veieu l'hipocresía que això significa? Com podem creure que creguin acte de justicia aquella justicia que demanen, el compliment de la qual deshonra pera sempre an el ministre qui l'exerceix? Per això la personalitat de l'executor, tant suggestiva pera aquella recerca d'antítesis estètiques que fou el romanticisme, té una literatura propia, genuina, privativa, un aspecte de satanisme poètic, i el seu nom de rèprob, qui paga les negrors de tota la conciencia social, s'uneix an el dels paries cantats per la mussa dels romàntics, en les estrofes d'Espronceda, en les ironíes de Heine, en les fantasmagoríes de Víctor Hugo, el gran patriarca de tots els abolicionistes del patíbol, junt amb Lamartine. I per contracop, el romanticisme de reacció absolutista idealitza el butxí com a pedra angular de l'edifici social, en les pàgines inhumanes de De Maistre, creador de lo que podríem anomenar patibulisme. ## IV Seguint la moderna evolució del dret penal, la pena de mort, com a doctrina jurídica, ha hagut de evolucionar també, i aleshores els tractadistes, veient la fallida dels arguments tradicionals en favor del patíbol, s'han vist precisats a cercar-ne d'altres més conformes amb la fòrmula penal de la hora. Desde'l concepte històric de la pena com a satisfacció espiritual de la justicia ofesa, el dret ha passat a l'idea de defensa social pura i simple o a l'idea (més humana) de correcció del delinqüent. No cal aturar-se a considerar l'absoluta incompatibilitat entre la pena de mort i el sistema correccional. Ens queda doncs, únicament, considerar la veritablement inhumana teoría qui vol fer compatibles la pena de mort com a sanció amb la doctrina de l'absoluta irresponsabilitat del delinqüent. Pera aquesta coneguda escola penal del determinisme ètic, la pena de mort es una extirpació del membre social podrit, es l'aniquilament del criminal com una fera, no en vista de la seva conciencia de crim, sinó en vista del perill social que implica. No crec pas que hi hagi en el nostre capdal de doctrina contemporania una més inhumana i vergonyosa concepció. Si el criminal es sempre un vesànic, un boig, un anormal, creencia de la qual en certa manera participo, aleshores el crim de la societat qui'l mata sería el veritable crim, exercit amb responsabilitat i conciencia. I si en tal cas proclamem lícita la pena de mort, s'ha d'aplicar-la també an els bojos homicides, o an els malalts atacats de malures infeccioses, d'epidemies, com a homicides inconscients de la societat. I si la reclosió en les presons no es garantía perfecta pera'l reste dels ciutadans, la llògica implica que tampoc ho són els hospitals, els manicomis, els llatzarets, les quarentenes! ## V He parlat, fins ara, de la pena de mort com a dret. Dedicaré quatre paraules a la pena de mort com a fet. I, per de prompte, me fixaré en una consideració que crec veritablement capital: l'última pena no recau exclusivament sobre'l condemnat; recau, amb més extensió i tal volta amb més intensitat, sobre la seva familia, es dir, sobre innocents. Perquè la mort es una contingencia horrorosa pera'l ciutadà a qui se li aplica; però hi ha encara un dolor més fort pera molts: l'execució d'un fill! Es que no hi ha pares, es que no hi ha, sobre tot, mares qui posaríen voluntariament el cap sota l'instrument de suplici pera salvar la vida dels fills? Aquí teniu una altra suprema i vitanda immoralitat d'aqueixa llei iniqua. I no sols es un torment moral esglaiós aquest qui fa una Dolorosa de cada mare, sinó que, ademés, la societat, impía, inexorable, redueix a l'interdicte d'una deshonra perpetua el nom mateix de la familia del reu, en una excomunió infamant i definitiva. Com a fet, cal dir també que la pena de mort es una violació sacrílega de lo incognoscible, i posa una mà profana en el domini de l'infinit. Es que l'home pot desterrar l'home a la no existencia o a les existencies tenebroses i desconegudes de més enllà? Es que, pera els qui creguin en Deu, pot esser lícit que l'home faci obra reservada a Deu, destruint una vida abans del terme natural? Es que pot alçar-se aquest vel terrible sense que l'acte de qui ho faci sía comparable an el sacrilegi simbòlic dels qui aixecaren el vel de l'Arca i caigueren ferits del llamp, segons se conta a l'Escriptura? Ja sento la paraula amb que certes multituts solen acullir aquestes generoses creuades contra la pena de mort. Sentimentalisme, sentimentalisme cursi... Bé, doncs; aquest sentimentalisme ha creat la civilització; aquest sentimentalisme acabarà demà amb les guerres, com ahir acabà amb l'herencia bàrbara de totes les infancies populars. I per altra part, ¿es que (com notava molt bé en Benavente), no es també un sentimentalisme oposat aquell frenesí amb que totes les veus de crudeltat social demanen la sang de les víctimes, els díes en que consideren indefensos els interessos de casta, de jerarquía o de riquesa, interessos que tenen d'esser per força atacats si hem d'obrir pas an el pervenir? Arribem ara a un altre argument formidable contra la pena capital: el de la seva irreparabilitat i el de la condició falible de tot tribunal. La pena de mort equival a la proclamació de l'infalibilitat de la justicia humana. I, de fet, una antiga ficció legal ha volgut imposar aquest dogma a la justicia amb el respecte idolàtric, de noli me tangere, de taboú, a lo que s'en ha dit cosa jutjada. Tots recordarem exemples d'ocasions en que s'ha volgut retreure (pera apagar discusions en que'ls governs se sentíen febles) l'autoritat indiscutible de la cosa jutjada. Vet-aquí una prova més de que la nostra societat se troba encara en lo que'n deia August Comte l'estat teològic, i de que'l catolicisme ha inficionat de tal manera els fonaments de la nostra ciutadanía, que la por al lliure examen ataca fins les garantíes més fermes de la llibertat i de la sobiranía populars. L'època nova que nosaltres voldríem iniciar aquí, es la d'una indefinida revisió de tots els valors religiosos, morals, socials, jurídics, polítics; perqué aquesta revisió es, en definitiva, el progrès humà, la llum, el sentit de lo millor, l'ideal, totes les parts nobles de l'economía humana, totes les perfectibilitats de l'historia; i podríem anar seguint aquesta serie gloriosa de revisions a travers les èpoques, com a fites deixades en el camí de la gloria per tots els hèroes i per tots els savis, qui tenen, cada un, el seu nom donat a una revisió salvadora i regeneratriu, com qui bateja un estel més en l'infinita Vía Lactia. Ah!, aquesta nebulosa es una Vía roja, vermella de la sang generosa amb que cada redemptor ha amarat la terra; i la supressió de la pena de mort, quan sía definitiva, s'haurà alcançat a copia d'infinites penes de mort rescatadores. Dedicaré ara una ràpida recordança an aqueixa teoría de víctimes ilustres qui en totes les nacions formen el martirologi de la Ciutadanía i de la Llibertat. Es que, pera la propia civilització cristiana, el sol exemple de l'injusticia del Calvari no fora ja un argument incontestable contra la pena de mort? Es que, pera el propi règim constitucional de l'Espanya present, la llista immensa de les víctimes fernandines no bastaría a desterrar pera sempre dels nostres codis la pena qui tals matances produí? Penseu que'l mateix poble qui matava els homes de la llibertat i del constitucionalisme els hauría aclamat pocs anys després, i que ara ha inscrit, amb la mateixa mà qui els entregà a la mort, llurs noms en lletres d'or a la capsalera del Palau de les lleis, pera que ells, víctimes de la llei, presidissin la creació de les altres lleis i les perfumessin de llur sang generosa, no pera que tals lleis causessin noves víctimes, esperant el marbre dels futurs Congressos, sinó pera que l'exemplaritat formidable dels errors jurídics fos testimoni etern de la flaquesa humana. Jo no'ls citaré aquests hèroes triomfants de la mort, qui avui cooperen amb llur presencia immaterial en la nostra tasca. Però deixeu que, a la memoria de tots ells, deposem una branca de roure. L'autoritat de la cosa jutjada va rebre un cop mortal en els debats del procés Dreyfus. Aquell es un moment qui romandrà significatiu en l'historia contemporania, perqué representarà, en lo jurídic, l'emancipació de tot religiosisme legal, com el principi constitucional i la supressió del dret diví dels reis són, en lo polític, l'emancipació d'un altre religiosisme. La justicia humana es una cosa essencialment insegura. Es, ademés, en la seva aplicació extrema, literal, la *suma injuria*, com deien els romans. I pera obviar a les injusticies de la justicia, els homes han inventat la gracia, el perdó, l'indult, reste del principi qui atribuía an els reis l'administració originaria de justicia i per tant el dret de vida i mort sobre'ls homes. Però l'indult, en sí, es una institució immoral. La seva concessió depèn de causes moltes vegades ben diverses de les depuracions de justicia, com són una festa reial, l'adoració de la Creu en els Divendres Sants, un clam colectiu i de ocasió, a l'atzar de la sentimentalitat pública. L'indult sol esser una mida política, i no jurídica. La vida o la mort dels reus se juga a la sort de les corrents d'opinió o de les conveniencies d'Estat. Un tractadista francès va dir-ne la lotería de la mort. Avui serà indultat un criminal odiós, i demà's denegarà l'indult a un pobre home. Els exemples són eloqüents... ## VI La pena de mort en l'historia, conforme ha anat disminuint en el nombre i l'extensió de les seves aplicacions, ha canviat també en la seva qualitat. Vull dir que desde'l concepte de suplici, o sía de dolor suprem infligit an el condemnat, com un càstic, com una pena en el veritable sentit de la paraula, s'ha passat an el concepte de supressió de la vida amb supressió del dolor. Com a conseqüencia de la doctrina beccariana, la guillotina francesa, avui imatge tètrica i vil, va esser, en son día, casi un instrument medical, en que'l cirurgià Louis (d'aquí el nom de *Louison*) i el metge Guillotin donaven mostra, a llur manera, de la famosa sensiblería característica de la fí del segle XVIII. Poc deuríen pensar que ben aviat la guillotina havía de tenyir la seva geniva torta amb sang de reis, amb sang representativa i expiatoria de tot un règim qui moría, com si la ira desfermada d'un cataclisme popular volgués venjar, amb la mort pura i simple, la tradició de l'antiga barbarie penal. Qui compari la furia momentania, febril i malaltiça de 1793 amb la freda i sistemàtica crudeltat legal de l'antic règim, podrà judicar serenament l'obra de la Revolució, trànsit entre les dues èpoques. I qui hi compari, plàstica i concretament, el suplici refinat i llarguíssim d'un Damiens (el regicida frustrat de Lluis XV) o d'un De la Barre (el cavaller qui morí per no haver volgut saludar una professó) coneixerà l'immensa distancia entre temps i temps. Afegeixi-s a tal diferencia la supressió de la barbarie processal del torment, qui implicava la possibilitat natural de l'innocencia del torturat. Entre'ls dos règims hi ha, doncs, en quant a la pena de mort, l'evolució desde'l concepte pena o dolor an el concepte supressió de vida. La guillotina era una mena de cloroform. En aquest concepte, l'electrocució (qui ha donat a voltes, com tots els instruments, resultats contraris) es una prova més d'aquest penalisme. En els temps futurs, quan la pena de mort sía una llunyana barbarie, estudiada en l'historia, les nostres descendencies no podran compendre còm podía coexistir amb les ciutats d'avui la figura del patíbol; i tindran pera aquest record el mateix gest de repugnancia que'ns inspira avui a nosaltres el torment, la tortura processal. En la nostra llegislació podem notar, darrerament, reformes qui han volgut atenuar l'horror del suprem càstic. Una d'elles es la disminució de les hores forçoses de capella; la capella, imposada per un escrúpol religiós, es un reste de refinament en la mort: es una mena de torment moral, suprimit ja per tot arreu. Una altra reforma es la qui separà de la vista del públic les execucions, amb una patent inconseqüencia respecte al principi de l'exemplaritat. A Anglaterra les execucions són efectuades també a porta tancada. A França són encara públiques. Recordo que quan va presentar-s'hi la proposta de llei demanant que la guillotina quedés relegada a l'interior de les presons, tots els abolicionistes votaren en contra, perqué cregueren que la publicitat escandalosa d'aquells fets era una garantía de que la conciencia social clamaría més prompte per la supressió total de la pena. Vagi ara una salutació entusiasta a les nacions qui tenen ja suprimit el cadafalc. Vagi, singularment, a la jova i nobilíssima República de Portugal, preclar exemple pera l'Iberia. Vagi a Italia. Vagi a l'estol d'aquests abolicionistes francesos, vençuts ahir per l'endarreriment social de les multituts parisenques. I vagi, en fí, un vot pera que Espanya doni aviat an el món aquesta lliçó de noblesa i de dignificació, aquest imperialisme de gloria, irradiador i exportador d'una espanyolitat qui verament podría erigir-se en europeitat doctrinal i exemplaríssima, reduint les nostres antigues negrors històriques. ## VII He d'afegir unes paraules sobre la pena de mort en les jurisdiccions o en les lleis d'excepció. Cada vegada que les veus del poder han parlat d'una pròxima supressió de la pena de mort, no han mancat de dir que l'abolició no s'extendría a la jurisdicció de guerra. I en aquest punt calen algunes distincions. Italia, qui té suprimida la pena de mort, la conserva en la jurisdicció militar, però sols en el temps de guerra. Vet-aquí una aclaració ben necessaria. A nosaltres, de moment, no'ns importaría que la llegislació espanyola adoptés el mateix principi. La guerra, per sí sola, representa un instint atàvic consemblant an el de la pena de mort. De fet, es una pena de mort aleatoria. I com és un estat anormalíssim, pera lograr el qual se necessiten fortes coaccions, la pena de mort n'es una natural conseqüencia. Però voldríem, en canvi, la supressió absoluta de la pena de mort en temps de pau, així en la jurisdicció militar com en la civil. No creiem que sía d'una absoluta necessitat pera la disciplina, com creu un tòpic corrent. Caldría, en aquest punt, fer una comparació entre les sancions senyalades en els diversos Còdics militars d'Europa, i modificar, en vista d'elles, el Còdic espanyol, repetides vegades calificat d'arcàic. S'ha de tenir en compte, ademés, que'ls delictes penats de mort, en jurisdicció militar són de dues classes: o bé els de disciplina, o bé els d'orde públic. Uns i altres són delictes pera'ls quals, en general, no regeix l'extradició, i per tant no són considerats delictes universals, delictes naturals; sinó delictes artificials, locals, nacionals, polítics, creats per la llei i no per la naturalesa. Els homes sobre qui recauen en general aquestes condemnes no són criminals nats, professionals; sinó ocasionals, adjectius. Si acudim a l'historia, veurem que les víctimes proclamades avui ilustres foren un día sacrificades per jurisdiccions excepcionals o de guerra, sota les ires o les passions del moment, unides a la rapidesa dels tràmits. Alguns d'ells ahir foren criminals i avui són hèroes: ¿quínes honres nacionals semblaríen abastament avui, per exemple, pera'l general Lacy, o pera l'Empecinado, o pera Torrijos, si poguessin ressucitar? ## VIII La subsistencia de la pena de mort es un perill general, contra lo que podría semblar tal volta an els qui aixequen les espatlles egoistament, tot dient-se: Què se m'endona a mí d'una penalitat en que mai cauré? Però ¿es que aquest bon burgès sab en quines apariencies de crim pot demà tombar, o sota quin monstruós error jurídic pot esser enclós? ¿Es que ha meditat bé les conseqüencies que podría portar-li una revolució victoriosa plena de repressalies i de venjances? L'abolició del patíbol implicaría una dolcificació general de les costums, privades i públiques, i amb el transcurs dels anys sería un impossible natural pera l'humanitat el restabliment de la pena de mort, com ho sería avui en les terres de civilització, el de la tortura judicial. Així com crec profondament que la pena de mort fomenta l'assassinat, crec que l'abolició fomentaría l'educació moral de l'home i del poble, moralitzant per de prompte el poder, com a representació veritable de les seleccions, dels més dignes. La societat no ha d'imaginar-se com una Medea qui degolla els fills davant el Poble, ni com un Moloc diví que devora els humans en sacrifici. En la protesta general que s'eleva de per tot arreu les vetlles d'execució, hi ha un ressó de conciencia; es el vagir infantil de la futura conciencia, del grau pròxim i superior de la conciencia humana, en l'esdevenir del seu transformisme, reaccionant contra la conciencia d'ahir, més pròxima an els orígens bestials. La meva petita gloria d'escriptor se xifraría precisament en haver contribuit, en la mesura de mes forces, an el despertar d'aquella nova conciencia... *** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75308 ***